EL TREN CADUC
Camina feixuc, vell tremolenc, cap al dipòsit final;
trontolla tremolós, sorollós; emet un crit dolorós.
És la fi, la mort anunciada d’un vell i ferrós animal
amb crits de xiulet que toquen a mort i sonen a plors.
El vell tren camina cap a l’escorxador, amb dubtes,
sospites fatals i incerteses; amb pors gens estranyes.
Camina feixuc, amb pas alentit, cap a la via morta
amb aires de dol, cot, i amb greu veu somorta.
Es vol resistir, frena i grinyola - vella roda amb rovell -,
cerca altra via, mes no pot evitar el tràgic camí,
conduït amb perícia per un distant conductor novell.
Camina feixuc, sens pressa, amb crits sense fi;
demana, implora que el deixin triar el seu final;
reclama estèril ajuda, un bri de vida i renovat destí.
Estiu de 2005
Pau Fleta
EL VIEJO TREN
Camina pesado, el viejo trémulo, hacia el depósito final;
vacila tembloroso, ruidoso; emite un grito doloroso.
Es el fin, la muerte anunciada de un viejo y herrumbroso animal
con gritos de silbo que tocan a muerte y suenan a sollozo.
El viejo tren camina hacia el matadero, con dudas,
sospechas fatales e inciertas; con miedos nada extraños.
Camina pesado, a paso lento, hacia la vía muerta
con aires de duelo, cabizbajo y grave voz moribunda.
Se resiste, frena y chirría -vieja rueda oxidada-,
busca otra vía, mas no puede evitar el trágico camino,
conducido con maña por un distante conductor novel.
Camina pesado, sin prisa, con gritos sin fin;
suplica, implora que le dejen escoger su final;
reclama estéril ayuda, un poco de vida y nuevo destino.
Verano de 2005
(Adaptación del original en lengua catalana).