Ment de flors dins,
imparteixes la bellesa amb gosadia
més en el cafè de sempre comento
el bonica que et veus amb aquest vestit avui dia.
Mel, et fas trucar,
vas arribar una nit sense igual
per la finestra que dóna cap al romeral
quan la lluna en passió estimava.
Jo en els meus braços et vaig rebre,
i en l\'edredó de sempre que vaig adquirir
et vaig deixar recolzada a la nit al dormir,
i en el matí, vaig deixar de sentir.
Cor de serenitat,
nublas meu judici amb la teva amistat,
sincera sense hàlits de maldat,
pura i plena de comprensió per donar.
I en el cafè de sempre estic,
comentant a la noia del lloc
el bonic d\'anar a passejar,
de la mà, d\'amor i sentiments per tu sóc.
Mel, que limita et veus,
amb aquest vestit blau camines,
mentre de lluny em somrius
i jo de prop, desordenat amb els cabells fet ruïnes.
Un cafè prop de Barcelona,
amb la lluna brillant feta de pisa
vam passejar per la platja estreta,
prop l\'un a l\'altre, d\'amor ets lladre.
Et deixo a la porta de casa teva,
cinc segons em separen d\'aquest petó,
tu em dius; \"Fins demà\"
i jo prenc la teva mà, en acte moro...
la sensació: Mel en porcellana.