Pobre pardal, captiu en la teva gàbia,
vas d\'un costat a l\'altre, sense parar,
les teves ales freguen barrots,
la teva ànima esclata, enyorant el cel,
la teva veritable llar.
Ulls que t\'observen, freds, sense pietat,
mans que van truncar la teva llibertat,
ferros que empresonen la teva voluntat,
el teu cant, abans dolç, avui és ansietat.
Ja no és melodia, és lament amarg,
un crit de dolor, un somni trencat,
desig de llibertat, un foc llarg,
que en el teu pit crema, com un vot remot.
No vas néixer per a gàbia ni condemna,
el teu esperit és vent, el teu destí, el vol,
dansa amb els núvols, trenca la cadena,
i que la teva veu ressoni, lliure de dol.
La meva ànima anhela enderrocar la teva presó,
veure\'t al fi, lliure en el vent volar,
furar els cels, en comunió,
un vol etern, sense mai penar.