Com em desfaig de les teves paraules
si les sento cridar-me en silenci,
si s\'amaguen quan dormo i evito despertar-les
perquè juguin amb els meus somnis i no amb mi.
Arrencar-te-les no se’m faria impossible
si sabés de segur que et pertanyen.
Em parles sense mirar-me i em mires sense parlar,
però jo només penso a desaparèixer en la nit
i que entenguis que em pots trobar
on les mirades moren i les paraules no arriben.
El temps és culpable de la meva confiança en ell.
Passaran un, dos, tres, deu anys...
I hauré d’esperar la vida que no en tinc
per trobar la mare que un dia deixà enrere,
ni tu la podràs reconèixer, ni haurà valgut la pena.
El record amenaça els meus ulls plens de tant,
la falsa esperança me\'ls tenyeix de buit.
Ara com em desfaig de les teves paraules
si les sento cridar-me en silenci.
Quan arribaré a tocar la lluna si
en estirar la mà i creure que l’agafo
em perdo altra vegada en la seva foscor.