Sons d'alegries i patiments - Sonidos de alegrías y de sufrimientos

omu



 

M'agradaria poder parlar

d'estirats camins que no estiguessin barrats.

 

 

M'agradaria poder escriure...

sobre el versar dels estels,

tant dels cabuts en el cel

com dels enfonsats en la mar.

Sobre l'escalfor de la sorra;

agradable, aspra però dolça,

quan viu el migdia

en qualsevol renovadora tardor

i el hivern ja se apropa.

 

 

M'agradaria reposar,

enlairar-me veient,

que m'agafés el vent,

i olorar-li el clatell

als minerals aplegats,

dins de les ones.

 

 

M'agradaria escriure...

d'un fi que és començament;

sobre com la sorra

se arromanga la sequedat

i es torna humida,

molt mes enllà de agafar un constipat.

 

 

Escolliria parlar; del plaer donat

per un gruixut jersei de llana o de cotó,

allà dalt, on s'escolten les entranyables

veus de la muntanya,

sent un so que porta mil cançons;

 

 

quan ja arribada la fredor del capvespre,

els nadalencs avets i els vells roures,

els promiscus pins i els nobles faigs,

recullen el despertar de la quasi dreta foscor.

 

 

Allà, a on distrets conversen;

els zodíacs amb el murmuri del riu

i platejats, els salvatges torrents salten,

traient-li les arrugues de joventut

a l'eclèctica pell de les roques.

 

 

M'agradaria i espero;

tindre llum per demà...

que s'allargui el temps

i arribar-vos a explicar.

 

 

   ***   ***

 

M'agradaria...escolliria escriure i parlar

de tantes coses joioses...

però em calen respostes,

 

-davant de poc raonables raons

que trenquen les forces de cames-.

 

Però, em sobren preguntes,

tantes com hi ha d'enigmes.

No puc més que callar...

 

-davant l'emoció,

quan m'adono que tantes veus sinceres,

van estar injustament callades-.

 

 

   ***   ***

 

Quin preu té aquell crit,

quan és desembolicat

des de dins del ànima?

 

 

Potser cap ni un per aquell,

que aconsegueix el seu or,

amb el patiment o la mort;

dels seus veïns, dels seus companys,

fins i tot dels germans de sang.

I esquerdar, cadascun dels miralls,

que adherits als altres,

els li poden dir qui són ells de veritat.

 

 

Aquell que, utilitza la corretja,

i manipula els fets que passen i han passat.

Amb enganys filats entre paraules,

servint-se de disfresses al ballar,

per que sota la màscara s'empara

amb por, i sinó en escarn acabaria;

decapitat o ofegat; en la plaça o sota un arbre.

 

   ***   ***

 

Quin sou val l'esforç, que és suor,

o aquella vida, que sense fer falta,

es trenca esmicolada

al poc de començar?

 

 

Potser poc més que res,

és el preu d'aquests batecs:

dels peus inflats i els ronyons mòlts.

De les mans gastades,

dels peus romputs o del braç tallat.

O d'uns ulls derrotats,

insensibles!, amb gens ni mica de flama

quan escriuen sent mirada.

 

 

   ***   ***

 

Quin preu val l'esforç que és suor?

Quin preu té, el estar prenyat pel infern?

 

 

Potser equival a un deute

o a guanyar-li un dur pols

a l'infidel costat invers.

 

 

Potser ens pot valer,

per arribar a contar

amb minúcia el pas dels segons

quan l'aigua corre en la llar

i els plats o nosaltres ens rentem.

O equival a un plat de arròs blanc,

o de rodons i solitaris cigrons,

tot deixant; la vedella, el be i el rap,

per aquells que legislen només.

 

 

Encara i sent així,

no xisclis massa al voler dir,

shhh...tan sols callar.

Queda que, ells ens demanin:

ajupir el cap tot agraïts.

 

 

   ***   ***

 

Qui té el dret omnipotent;

de manar, de dominar,

de maltractar i posar grillons,

de ser i sentir-se l'amo,

d'un tros de terra ferma oferta,

posada, com a regal, en mig del cel?

 

 

Qui, cruelment, tingui tanta vanitat,

aviat sigui lligabosc,

arribi a podrir-se per tants disbarats.

Qui cregui tindre el dret;

d'esquerdar els graons de l'esperança

i regar de foscor els esdeveniments;

rebi el just premi;

el de cohabitar per sempre i solament,

al costat dels decorats i les hosts del seu infern.

 

 

318-omu G.S. (Bcn-2012)

 

 

   ***   ***   ***

(lengua castellana)

 

Me gustaría poder hablar

de estirados caminos que no estuvieran vallados.

 

 

Me gustaría poder escribir...

sobre el versar de las estrellas,

tanto de las cabidas en el cielo

como de los hundidos en la mar.

Sobre el calor de la arena;

agradable, áspera pero dulce,

cuando vive el mediodía

en cualquier renovador otoño

y el invierno ya se acerca.

 

 

Me gustaría reponer,

elevarme viendo,

que me cogiese el viento

y olerle la nuca

a los minerales reunidos

dentro de las olas.

 

 

Me gustaría escribir...

de un fin que es comienzo;

sobre como la arena

se arremanga la sequedad

y se vuelve húmeda,

mucho mes allá de coger un constipado.

 

 

Escogería hablar; del placer dado

por un grueso jersey de lana o de algodón,

allí arriba, donde se escuchan las entrañables

voces de la montaña,

siendo un sonido que trae mil canciones;

 

 

cuando ya llegada la frialdad del atardecer,

los navideños abetos y los viejos robles,

los promiscuos pinos y las nobles hayas,

recogen el despertar de la casi derecha oscuridad.

 

 

Allá, donde distraídos conversan;

los zodíacos con el murmullo del río

y plateados, los salvajes torrentes saltan,

sacándole las arrugas de juventud

a la ecléctica piel de las rocas.

 

 

Me gustaría y espero;

tener luz para mañana...

que se alargue el tiempo

y llegaros a explicar.

 

 

 *** ***

 

Me gustaría...escogería escribir y hablar

de tantas cosas gozosas...

pero me hacen falta respuestas,

 

-ante poco razonables razones

que rompen las fuerzas de piernas-.

 

Pero, me sobran preguntas,

tantas como hay de enigmas.

No puedo más que callar...

 

-ante la emoción,

cuando me doy cuenta que tantas voces sinceras,

estuvieron injustamente calladas-.

 

 

 *** ***

 

¿Qué precio tiene aquel grito,

cuando es desenvuelto

desde dentro del alma?

 

 

Quizás ninguno, para aquel,

que consigue su oro,

con el sufrimiento o la muerte;

de sus vecinos, de sus compañeros,

incluso de los hermanos de sangre.

Y agrietar, cada uno de los espejos,

que adheridos a los otros,

les puedan decir quién son ellos de verdad.

 

 

Aquel que, utiliza la correa,

y manipula los hechos que pasan y han pasado.

Con engaños hilados entre palabras,

sirviéndose de disfraces al bailar,

por que bajo la máscara se ampara

con miedo, y sino en escarnio acabaría;

decapitado o ahogado; en la plaza o bajo un árbol.

 

 *** ***

 

¿Qué sueldo vale el esfuerzo, que es sudor,

o esa vida, que sin hacer falta,

se rompe desmenuzada

al poco de empezar?

 

 

Quizás poco más que nada,

és el precio de estos latidos:

de los pies hinchados y los riñones molidos.

De las manos gastadas

de los pies rotos o el brazo cortado.

O de unos ojos derrotados,

insensibles!, con lo más mínimo de llama

cuando escriben siendo mirada.

 

 

 *** ***

 

¿Qué precio vale el esfuerzo que és sudor?

¿Qué precio tiene, el estar preñado por el infierno?

 

 

Quizás equivale a una deuda,

o a ganarle un duro pulso

al infiel lado inverso.

 

 

Quizás nos puede valer,

para llegar a contar

con minucia el paso de los segundos

cuando el agua corre en el hogar,

y los platos o nosotros nos lavamos.

O equivale a un plato de arroz blanco

o de redondos y solitarios garbanzos,

todo dejando; la ternera, el cordero y el rape,

para aquellos que legislan nada más.

 

 

Todavía y siendo así,

no chilles demasiado al querer decir,

shhh...sólo callar.

Queda que, ellos nos pidan:

el agachar la cabeza todo agradecidos.

 

 

 *** ***

 

¿Quién tiene el derecho omnipotente;

de mandar, de dominar,

de maltratar y poner grilletes,

de ser y sentirse el amo,

de un trozo de tierra firme ofrecida,

puesta, como regalo, en medio del cielo?

 

 

Quién, cruelmente, tenga tanta vanidad,

pronto sea madreselva,

llegue a pudrirse por tanto desatino.

Quién crea tener el derecho,

de agrietar los escalones de la esperanza

y regar de oscuridad los acontecimientos;

reciba el justo premio;

el de cohabitar por siempre y solamente,

junto a los decorados y las huestes de su infierno.

 

 

318-omu G.S. (Bcn-2012)

 

 

 

  • Autor: omu (Seudónimo) (Offline Offline)
  • Publicado: 14 de octubre de 2012 a las 12:06
  • Categoría: Sin clasificar
  • Lecturas: 47
  • Usuarios favoritos de este poema: PETALOS DE NOCHE
Llevate gratis una Antología Poética ↓

Recibe el ebook en segundos 50 poemas de 50 poetas distintos




Para poder comentar y calificar este poema, debes estar registrad@. Regístrate aquí o si ya estás registrad@, logueate aquí.