Pompeia ( a Elena)

Avançant pels bulliciosos mercats

les teves mans esdevingudes llum

es feien camí entre les coses buides

i encenien tot allò que tocaven

Ben amunt un cel pàl·lid i opac amb garlandes

d'ocells etruscs semblants a les meves orenetes

donaven puntades a la foscor que es filtrava

per les escletxes de nostre gran envelat

Fràgil en aquell món atemporal i etern

per travessar un pas estret sobre el buit

cercava la teva mà entre la fressa de l'acer

i la remor llunyana dels mecanismes

Però no vaig gosar mai prendre-la.

Entrarem l'epicentre d'un gran circ

Ple d'animes rutilants com agulles

El clamor de les gents

El temps que s'accelera

El so sec del trident que es clava a la sorra

El bramul del l'elefant encadenat

Com un prometeu paquidèrmic

Esfereït pel foc que ara retornava

Escopit de les entranyes de la terra.

Per les carenes davallen rius incandescents

lava, roques, flames galopen els carrers

El mercat, el circ i totes les seves futilitats

empassades per una llengua de brasa viva

Silenci

el temps que s 'ha aturat

com si el volcà l'hagués congelat

amb el seu alè de cendres

El temps que passa

Altres mercats floreixen a la vora

Altres ocells cerquen el cel

i altres gents omplen els mercats

Però sota el vel gris de la cendra

Tot restarà quiet, hieratic i inert

suspés el seu moviment etern

com la intenció d'aquella mà

que s´estenia per tocar la teva